Prova de velocitat de mecanografia

Fins a la fi del segle XX, els textos es mecanografiaven en màquines d'escriure mecàniques especials, i només als anys 80 van començar a ser substituïdes progressivament per dispositius electrònics.
Els ordinadors personals ja disposaven, en la seva configuració bàsica, de la funció d’escriptura de textos (amb el teclat), amb la possibilitat d’imprimir-los posteriorment en dispositius perifèrics (impressores). Quan l’accés als PC es va generalitzar, la necessitat de les màquines d’escriure va desaparèixer per si sola.
Tanmateix, si aquestes no haguessin existit, no se sap si s’hauria inventat posteriorment el mètode d’entrada alfanumèric i com serien els teclats moderns. Per tant, quan parlem d’escriptura i impressió de textos, cal recordar primer la història de les màquines d’escriure.
Història de la màquina d'escriure
A la Xina antiga, es van començar a reproduir textos i il·lustracions en paper i tèxtils mitjançant la tècnica d’impressió. Això ho confirmen les troballes arqueològiques fetes a l’Àsia oriental i datades del segle III dC. Més tard, s’han trobat exemples d’impressió a l’antic Egipte, amb una antiguitat de més de 1.600 anys. Es tracta de papirs i teles amb inscripcions i il·lustracions estampades.
Si parlem d’impressió de llibres a gran escala (utilitzant segells o plantilles), aquest sistema es va inventar entre els segles VI i X. També van ser els xinesos els seus autors, i el document imprès més antic que s’ha conservat d’aquesta cultura és una còpia xilogràfica del Sutra del diamant, de l’any 868.
Durant molts segles, la impressió de textos va ser exclusiva de grans institucions estatals i religioses, i per als ciutadans comuns era massa cara i inaccessible. Aquesta situació va començar a canviar al segle XVIII, quan es va concedir a Anglaterra la primera patent per a una màquina d’escriure portàtil. Diversos enginyers europeus van treballar en aquest tipus de màquines, i no se sap amb certesa qui va ser el seu veritable inventor.
El que sí que és segur és que la primera màquina d’escriure comercialment exitosa (i àmpliament adoptada) va ser la de Sholes i Glidden, també coneguda com la Remington 1. Presentada a Anglaterra el 1873, aquesta màquina, equipada amb un teclat QWERTY, va donar lloc al desenvolupament posterior dels mecanismes d’escriptura.
Molts anys abans, el 1808, l’enginyer italià Pellegrino Turri va presentar un mecanisme amb funció d’impressió ràpida. També és conegut per haver inventat el paper carbó. Tot i que el dispositiu de Turri no ha sobreviscut fins avui, sí que s’han conservat documents impresos amb ell.
Les màquines d’escriure creades per Charles Wheatstone als anys 50 del segle XIX tampoc han arribat fins als nostres dies, ja que no les va patentar ni va iniciar-ne la producció massiva. Així, l’únic model conservat és la Remington 1, tot i que la història ens diu que es va fabricar 150-170 anys després de les primeres màquines d’escriure, ara desaparegudes.
Cap a mitjan segle XX, l’electricitat es va convertir en la principal força motriu i van aparèixer les primeres màquines d’escriure electromecàniques. El 1973 es va llançar el model IBM Correcting Selectric, que incorporava la funció de correcció d’errors tipogràfics. Aquesta permetia desplaçar el carro enrere i cobrir els caràcters incorrectes amb tinta blanca abans d’imprimir els nous caràcters a sobre.
Nou etapa
L’era de l’electromecànica en la tipografia va durar poc: el 1984 es va establir i globalitzar l’estàndard d’impressió d’IBM PC. Les màquines d’escriure van començar a ser reemplaçades per ordinadors personals equipats amb teclats XT de 83 tecles.
Aquests teclats permetien canviar el mode d’entrada, la qual cosa feia possible alternar entre majúscules i minúscules. El 1986, els teclats XT van ser substituïts primer per dispositius DIN i després pels teclats Model M, que tenien entre 101 i 106 tecles. El port de connexió es va canviar a PS/2, i per primera vegada es van introduir les tecles Windows i Menu.
Els teclats moderns es connecten mitjançant USB i, a més de les tecles estàndard, inclouen botons multimèdia addicionals, com els de control de volum, cerca, actualització, etc. Escriure-hi textos és el màxim de senzill i còmode. Els senyals es transmeten a l’ordinador gairebé instantàniament, permetent assolir velocitats d’escriptura de 300-400 caràcters per minut. El rècord actual de velocitat pertany a Mikhail Shestov, que va escriure 940 caràcters per minut mitjançant mecanografia tàctil.
Ningú ha superat encara aquest rècord, però tampoc és necessari. Escriure entre 200 i 300 caràcters per minut ja és suficient per ser considerat un bon mecanògraf, i sempre es pot comprovar la pròpia velocitat amb un test gratuït en línia.
Podeu fer la prova periòdicament per seguir la vostra evolució. Saber mecanografiar ràpid i sense errors és una habilitat útil que estalvia temps i esforç, i a més és molt valorada pels empresaris.